La gent de la Sala de Baix en una excursió a Camarasa el 1935. La Pepeta el Corder, en veure la fotografia, amb una barreja d’ironia, nostàlgia i orgull, diu: “Mira, els revolucionaris del poble!”. A més d’ella mateixa, hi reconeix el Joan i el Jaumet del Pelegrí; el Casaca; el Joan del Sega i la Lola, dona seva; la Roseta de cal Bolavà; la Roseta i la Magdalena de cal Pau-Xic; la Pauleta; el Josep i l’Alfonso de cal Tallaret; un fill de cal Sarandilla; l’avi, l’àvia i la Maria de cal Leno; l’Enric del Rovira, la seva dona i dos fills; el Ramon, la Roseta i la Pepeta de cal Xic-Seio; l’Eduard del Xuflero; la Maria i una àvia de cal Batalla; el paleta Petronill; el Joan del Santa; un home de cal Suís; l’Antonet del Quiumes i una neboda; l’Isidro i el Joan del Rovelló; el botiguer Blai; el Casimiro de cal Casimiro; la Dolors de cal Llumeneta; el Lluís del Piu; la Magdalena, la Cinteta i un noi de cal Prats; la mestra d’escola Carme de Bargés...
Josepa Garcia Romeu, nascuda a Badalona el 1919 i finada a Sant Pere de Ribes el 2014, va viure a Calafell durant 72 anys. Se la coneixia com “la Pepeta el Corder” perquè era filla de Josep Garcia Raventós, conegut com “el Corder”. Com son pare, va deixar unes memòries –en part manuscrites, en part gravades en cinta magnetofònica– d’un notable interès i d’una singular vivacitat en el llenguatge. En el relat que ara transcribim, ens parla de les bones relacions que hi havia entre les dones de Calafell –si més no les del casc antic– en temps de la República, i dels nuviatges que llavors es van desfer per culpa de les diferències polítiques entre les famílies. Diu així:
Vaig venir a viure a Calafell l’any 34, amb 15 anys. Llavors ja hi havia la República, que va ser un temps de molts enfrontaments polítics i socials. Nosaltres érem de la Sala de Baix, la sala dels pobres, i jo vaig anar a la sala que havien anat sempre els meus avis, allà baix a cal Mariano, de tota la vida.
Hi havia la Sala de Dalt i la Sala de Baix –els rics i els pobres–, però alguns de la Sala de Dalt venien a la de Baix, com ara la Ramona el Macià i tres o quatre cases d’aquestes de Calafell. I no sé què va passar que a la Sala de Baix van treure aquesta gent, i se’n van anar cap a la Sala de Dalt, que és allà on havien anat sempre. I la Ramona deia: “Pepeta, no ens podrem veure...”. Perquè ens volíem ensenyar les disfresses de Carnaval. I jo dic: “No pateixis, que jo puc entrar a la Sala de Dalt, que a mi no m’ha de dir res ningú. Ja et vindré a veure jo”. Perquè ella no podia venir a la Sala de Baix a veure’m perquè tenia por que no la fessin fora.
Jo la vaig anar a veure a la Sala de Dalt i no em va dir res ningú. Encara la veig que ballava. Aquell any ella es va fer un vestit verd –quan ens veiem, encara riem–, i ballava amb el Josep de cal Bo; que deien que si es casarien, però aquest després va ser l’home de la de la pastisseria.
Entre les dones de la Sala de Dalt i les de la Sala de Baix no hi havia cap rivalitat a causa de la política, perquè, a l’hora de fer els vestits de disfressar, totes anàvem a cosir a ca la Magdalena el Prats i tothom parlava allà. Jo, amb la nena de la pastisseria –la Carme de cal Rovirosa– sempre ens hem fet i ens havíem fet, i amb la Ramona el Macià igual, i la Paquita el Creus, i totes les que venien de la Sala de Dalt. La rivalitat era cosa dels homes, perquè a nosaltres, què ens explicaven! Almenys a mi.
Tota la “rivalitat” que teníem era que les altres no sabessin el vestit de disfressar que havíem de portar. Això no es comentava, Déu mos en guard! Pensa que, quan sortíem de cosir, ens havíem d’espolsar bé perquè no tinguéssim a sobre ni un fil –allò, els borrims que fan els vestits, no?–; que algú que trobéssim de la Sala de Dalt no veiés que anàvem vermells o verds. I me’n recordo que anàvem disfressades cap a la Sala de Baix i no sé si era la Paquita el Creus o una d’aquestes noies que diu: “¡Ja us ho vaig dir jo que anaven vermelles!”. I una de la Sala de Baix va dir –si aquelles anaven grogues–: “¡Ja us ho vaig dir que anaven grogues!”. Però ningú sabia res, no?
[...]
Fermí Alari Pons i Isidre Papiol Jané, LA CONSPIRACIÓ DEL BARÓ D’ANTHÈS I MÉS HISTÒRIES LOCALS
