Amics del Patrimoni de Calafell

Les expectatives es van complir i l'Àngel Saura Camell no va decebre cap de la seixantena de persones assistents a la seva conferència "Les bicicletes de foc". De manera molt amena, va explicar el naixement i la primera evolució de les motocicletes, del 1899 al 1914, en les seves dimensions tècnica, social, esportiva i industrial. El contingut de la xerrada es basava en el resultat dels anys de recerca en hemeroteques i arxius familiars, que ja està plasmat en dos volums d'un llibre que, ara com ara, està buscant editor. L'acte ve acabar amb tot un seguit d'anècdotes sobre l'impacte de les motocicletes en les carreteres i els carrers del país i el gran nombre de dificultats tècniques amb què es trobaven els pioners.

Prèviament, Àlex Vergés Martínez va fer una presentació de l'Àngel i, sobretot, va posar en valor la seva feina, la més minuciosa i completa que s'ha fet fins ara a Catalunya, que l'ha convertit en un referent d'aquest àmbit.

El proper acte de l'entitat serà el 18 de setembre, amb una conferència sobre la geologia de Calafell.

Àngel Saura en plena conferència, al costat d'una moto de la seva col·lecció

L'Escarnosa des del Mas d'en Vives. A l'extrem dret, la pedrera del Rion i, en últim pla, la silueta del Montmell. A la falda de la muntanya, conreus com els d'abans; a l'esquerra, el garroferar del Batalla, a la dreta, la vinya del Cintet

L’Escarnosa és la muntanya de forma allargada –per això també denominada “Serra del Mig de Calafell”– situada a l’est del nucli antic del poble, entre els torrents de la Cobertera i de Montpaó. Té una orientació aproximadament nord-sud i els seus extrems són la confluència dels dos esmentats torrents, al sud, i l’antiga pedrera del Rion o, actualment, l’autopista Pau Casals, al nord. L’altitud màxima és de 129,6 metres, segons l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Cal immediatament dir que el topònim no és exclusiu de Calafell: el trobem en algun altre punt de la geografia catalana, com a Albinyana, on, com a Calafell, designa una muntanya propera al poble.

Direm també, per als que no coneixen el topònim, que la vocal tònica, la “o”, sona tancada: “ó”, detall significatiu, com després veurem.

El significat de la paraula no és evident però suggereix el de “la descarnada”, és a dir, una muntanya sense coberta vegetal, de roca nua. Veurem al final com aquesta interpretació és, casualment i en part, correcta.

El document més antic que recull aquest nom, de l’any 1011, es localitza al Cartulari de Sant Cugat del Vallès i fa referència a la muntanya d’Albinyana. Hi apareix com Schena rosa. Evidentment, “ch” sona com “k”. També hi surt escrit amb les formes Eschena rosa, Squena rosa, Esquena rosa i Squina rosa. En un capbreu albinyanenc de 1562 hi consta com ascanarrosa i asquenarrosa; finalment, en un document de 1819 es llegeix esquenarrosa.(1)

Els documents que registren el mateix topònim referit a Calafell són més moderns: són els capbreus de 1565 i de 1570. En el primer el nom registrat és squena rossa; en el segon hi surt de tres formes diferents: squarranosa, squerranossa i squerranossa.(2) Tot i ser més moderns, no és desenraonat creure que el topònim es formés en la mateixa època a Albinyana i a Calafell.

S’observa en tres dels quatre documents calafellencs que la “r” i la “n” han intercanviat el lloc, fet que ens indica que la forma actual del topònim es generà llavors, al segle XVI.

I bé, ¿què significa schena rosa? Immediatament hom pensa: “esquena rosa”. És correcte només pel que fa a “esquena”. Aquest substantiu designa la part del cos humà d’aquest nom, però també, per analogia, la part dorsal d’altres coses, com l’esquena o carena d’una muntanya.(3) No és una paraula llatina sinó germànica; deriva d’skina: espinada o columna vertebral.(4)

Pel que fa a “rosa”, hom podria pensar, és clar, que fa referència al color d’aquest nom; i així ho creuen alguns autors,(5) els quals expliquen que una particular incidència de la llum solar sobre la muntanya li dóna una tonalitat rosada. És una interpretació –creiem– equivocada: a part que mai no hi hem vist tal coloració, sota cap condició ambiental –estacional, horària o meteorològica–, cal recordar que, en llatí, “de color rosa”, en la forma femenina, no era pas “rosa” sinó “rosea”.

L’explicació és que “rosa” no és l’adjectiu que designa el color de la flor d’aquest nom sinó la forma femenina del participi del verb llatí rodere (rosegar, erosionar, gastar, pelar, llimar): rosa (rosegada, etc). Per tant, schena rosa (o les altres formes) significa “esquena rosegada, erosionada, etc”.(6) També podríem dir-ne “esquena descarnada” –l’adjectiu que dèiem al començament–, però el camí per arribar a aquest qualificatiu, com hem vist, ha estat un altre que el de la simple aparença.

Ara bé, ¿com sonava aquest rosa, participi de rodere? Considerant la pronúncia de la “o” tancada de “l’Escarnosa”, creiem que sonava “rósa”, una altra raó que ve a reforçar la interpretació que és un participi.

Potser cal afegir que rosa (“rósa”) es va mantenir en català, amb el mateix significat, fins al segle XV. Les altres formes catalanes derivades del llatí rodere, com “roure” (rosegar), “rou” (rosega), “roen” (roseguen), “rosien” (rosegaven), “rourà” (rosegarà), “ros” (rosegat), etc, també es documenten fins a l’esmentat segle. Al final, “roure” i les seves formes conjugades van ser substituïts per “rosegar” i els seus conjugats. “Rosegar” és deriva d’un suposat llatí tardà rosicare, freqüentatiu de rodere.

Per acabar, direm que són admissibles les possibles objeccions al significat de “muntanya pelada”. És clar, veient actualment la muntanya ben atapeïda de pins, el dubte s’entén. En poques parts de la muntanya veus roca nua. El mateix podem dir de l’Escarnosa d’Albinyana. Segurament l’explicació és que l’aprofitament de la llenya d’una muntanya tan propera al poble ha estat molt intens durant segles, cosa que en permetia veure moltes parts rocoses. De fet, hi ha fotografies de fa uns 50 anys que mostren l’Escarnosa ben pobra de vegetació.

Fermí Alari Pons

-----
1. Miquel Caselles i Porcar: Albinyana en els primers documents de la Història. Miscel·lània Penedesenca, 1995.
2. Joan Hugué i Rovirosa: Onomàstica del terme municipal de Calafell. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2015.
3. Recordem que un sector de la carena del Montmell rep el nom de “l’Esquena d’Ase”.
4. Joan Coromines: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Curial Edicions Catalanes & Caixa de Pensions “La Caixa”. Barcelona, 1982.
5. Miquel Caselles i Porcar, op. cit. També Vicenç Carbonell i Joan Virella a Els Castells Catalans, volum III, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1967-1979.
6. Joan Coromines: Diccionari Etimològic, op. cit.