L’Escarnosa és la muntanya de forma allargada –per això també denominada “Serra del Mig de Calafell”– situada a l’est del nucli antic del poble, entre els torrents de la Cobertera i de Montpaó. Té una orientació aproximadament nord-sud i els seus extrems són la confluència dels dos esmentats torrents, al sud, i l’antiga pedrera del Rion o, actualment, l’autopista Pau Casals, al nord. L’altitud màxima és de 129,6 metres, segons l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Cal immediatament dir que el topònim no és exclusiu de Calafell: el trobem en algun altre punt de la geografia catalana, com a Albinyana, on, com a Calafell, designa una muntanya propera al poble.
Direm també, per als que no coneixen el topònim, que la vocal tònica, la “o”, sona tancada: “ó”, detall significatiu, com després veurem.
El significat de la paraula no és evident però suggereix el de “la descarnada”, és a dir, una muntanya sense coberta vegetal, de roca nua. Veurem al final com aquesta interpretació és, casualment i en part, correcta.
El document més antic que recull aquest nom, de l’any 1011, es localitza al Cartulari de Sant Cugat del Vallès i fa referència a la muntanya d’Albinyana. Hi apareix com
Schena rosa. Evidentment, “ch” sona com “k”. També hi surt escrit amb les formes
Eschena rosa, Squena rosa, Esquena rosa i
Squina rosa. En un capbreu albinyanenc de 1562 hi consta com
ascanarrosa i
asquenarrosa; finalment, en un document de 1819 es llegeix
esquenarrosa.(1)
Els documents que registren el mateix topònim referit a Calafell són més moderns: són els capbreus de 1565 i de 1570. En el primer el nom registrat és
squena rossa; en el segon hi surt de tres formes diferents:
squarranosa, squerranossa i
squerranossa.(2) Tot i ser més moderns, no és desenraonat creure que el topònim es formés en la mateixa època a Albinyana i a Calafell.
S’observa en tres dels quatre documents calafellencs que la “r” i la “n” han intercanviat el lloc, fet que ens indica que la forma actual del topònim es generà llavors, al segle XVI.
I bé, ¿què significa
schena rosa? Immediatament hom pensa: “esquena rosa”. És correcte només pel que fa a “esquena”. Aquest substantiu designa la part del cos humà d’aquest nom, però també, per analogia, la part dorsal d’altres coses, com l’esquena o carena d’una muntanya.(3) No és una paraula llatina sinó germànica; deriva d’
skina: espinada o columna vertebral.(4)
Pel que fa a “rosa”, hom podria pensar, és clar, que fa referència al color d’aquest nom; i així ho creuen alguns autors,(5) els quals expliquen que una particular incidència de la llum solar sobre la muntanya li dóna una tonalitat rosada. És una interpretació –creiem– equivocada: a part que mai no hi hem vist tal coloració, sota cap condició ambiental –estacional, horària o meteorològica–, cal recordar que, en llatí, “de color rosa”, en la forma femenina, no era pas “rosa” sinó “rosea”.
L’explicació és que “rosa” no és l’adjectiu que designa el color de la flor d’aquest nom sinó la forma femenina del participi del verb llatí
rodere (rosegar, erosionar, gastar, pelar, llimar):
rosa (rosegada, etc). Per tant,
schena rosa (o les altres formes) significa “esquena rosegada, erosionada, etc”.(6) També podríem dir-ne “esquena descarnada” –l’adjectiu que dèiem al començament–, però el camí per arribar a aquest qualificatiu, com hem vist, ha estat un altre que el de la simple aparença.
Ara bé, ¿com sonava aquest
rosa, participi de
rodere? Considerant la pronúncia de la “o” tancada de “l’Escarnosa”, creiem que sonava “rósa”, una altra raó que ve a reforçar la interpretació que és un participi.
Potser cal afegir que
rosa (“rósa”) es va mantenir en català, amb el mateix significat, fins al segle XV. Les altres formes catalanes derivades del llatí
rodere, com “roure” (rosegar), “rou” (rosega), “roen” (roseguen), “rosien” (rosegaven), “rourà” (rosegarà), “ros” (rosegat), etc, també es documenten fins a l’esmentat segle. Al final, “roure” i les seves formes conjugades van ser substituïts per “rosegar” i els seus conjugats. “Rosegar” és deriva d’un suposat llatí tardà
rosicare, freqüentatiu de
rodere.
Per acabar, direm que són admissibles les possibles objeccions al significat de “muntanya pelada”. És clar, veient actualment la muntanya ben atapeïda de pins, el dubte s’entén. En poques parts de la muntanya veus roca nua. El mateix podem dir de l’Escarnosa d’Albinyana. Segurament l’explicació és que l’aprofitament de la llenya d’una muntanya tan propera al poble ha estat molt intens durant segles, cosa que en permetia veure moltes parts rocoses. De fet, hi ha fotografies de fa uns 50 anys que mostren l’Escarnosa ben pobra de vegetació.
Fermí Alari Pons
-----
1. Miquel Caselles i Porcar:
Albinyana en els primers documents de la Història. Miscel·lània Penedesenca, 1995.
2. Joan Hugué i Rovirosa:
Onomàstica del terme municipal de Calafell. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2015.
3. Recordem que un sector de la carena del Montmell rep el nom de “l’Esquena d’Ase”.
4. Joan Coromines:
Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Curial Edicions Catalanes & Caixa de Pensions “La Caixa”. Barcelona, 1982.
5. Miquel Caselles i Porcar, op. cit. També Vicenç Carbonell i Joan Virella a
Els Castells Catalans, volum III, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1967-1979.
6. Joan Coromines: Diccionari Etimològic, op. cit.
L'arqueòleg Joan Garcia Targa ha ofert aquest divendres una conferència sobre la cultura maia, o més concretament sobre l'antiga ciutat maia de X’baatun, on està dirigint l'excavació des del 2018. La ciutat es troba en plena península del Yucatán (Mèxic), una zona caracteritzada per la frondosa vegetació que, al costat de la temperatura i la humitat i bèsties com cocodrils, serps i paparres, dificulten enormement els treballs d'excavació. Tanmateix, les successives campanyes han permès localitzar desenes d'edificacions, la majoria derruïdes, que devien conformar una ciutat viva des del segle II fins al segle XI dC. Piràmides, temples, construccions diverses... es poden anar trobant al voltant d'unes singulars llacunes molt comunes en tota la regió.
